Digue'm agosarat

Ara fa un parell de setmanes Andreu Buenafuente va fer una entrevista a González-Sinde al seu programa. Jo la veritat és que no sóc seguidor de la seva trajectòria televisivament parlant des que va fer aquella aturada a tv3 on li vaig “perdre la pista” però com tothom sap per Internet les notícies corren amb més velocitat que l’ Hepatitis B a una festa universitària americana i és gairebé impossible no haver-ne sentit a parlar. Va haver-hi moltes reaccions en contra via twitter, en alguns casos sota el meu punt de vista gens civilitzades, a les quals es deia que Buenafuente havia estat massa permissiu amb la Sinde. Buenafuente es deu sentir aclaparat amb tanta crítica i decideix tancar la paradeta durant uns dies.

Avui, aprofitant les vacances de setmana santa podem llegir al seu bloc un manifest en el qual dóna la seva versió del fenomen twitter implícitament però sota el meu punt de vista també en parla explícitament de tot el fet virtual social media com li solen dir.

Quedi clar per endavant que jo sóc un defensor del fet que cridar, imposar la nostra veu i criticar agressivament per sistema és una aberració que dia rere dia s’està estenent cada cop més. També m’agradaria deixar clar que, com a Community Manager (nom que se li dona al fet de remunerar que algú estigui tot el dia connectat a facebook i twitter) d’una web d’un districte de l’ajuntament de Barcelona me n’adono del ús i a vegades abús que se li dóna a twitter a l’hora de, mitjançant replies i arrobetes, parlar amb els amics sobre un llibre, esdeveniment o dir que si són verdes o madures adjuntant a qualsevol personatge famós amb l’esperança de que ens faci retweet, els hi caiguem en gràcia i ens facin follow o vés a saber què creient que per seguir-los ja tenim dret a això sense a vegades tenir en compte que ells al dia en reben milers de missatges així i ja hi deuen estar fins al capdamunt. Això si, jo no me’n lliuro per que alguna vegada ho fet. Però igual que jo al sentir el timbre de la porta i veure que a l’altre banda hi són els Testigos de Jehová no els obro twitter, facebook i similars posen a l’abast de tothom eines per a evitar que si hi ha algú que et molesta es posi en contacte amb tu.

Però vet aquí que una cosa no treu l’altre, Buenafuente critica ferotgement les xarxes socials i crec que falla a l’apuntar i disparar. Les xarxes socials són el futur i tot hauria de canviar en aquesta direcció, donar-hi l’esquena és com cremar gent per dir que donem voltes al voltant del Sol. La gent amb treballs públics o que estan predisposats a sortir en els diferents mitjans que tenim al nostre abast dia a dia ja són carn d’escarni públic, la diferència entre fer-ho al carrer i fer-ho per twitter és que en el segon cas l’afectat s’assabenta directament de les opinions que tenen d’ell de primera mà. També tenim que tal i com es vol donar a entendre en aquest manifest estar a internet no és antònim de lluitar en contra de certs moviments però més d’un moviment en contra d’alguna decisió empresarial o retweets per a donar a conèixer males praxis, fotos denúncia o el més que conegut moviment Anonymous neixen amb més força gràcies a les xarxes socials.

Un cop dit això crec que atacar a tots i cadascuns dels internautes dient que s’han de moure més, que s’han de fer més arrossades populars entre amics o que la gent anònima són uns covards és una pixada fora de test tremenda. Més tenint en compte que Buenafuente més d’una vegada ens ha sorprés fent servir les mateixes eines que critica amb anterioritat i que critica internet sense criticar la gent que s’escarxofa al sofà veient la televisió cosa que per altra banda es pot arribar a entendre ja que dubto que mossegui la mà que li dona de menjar.

És per aquest motiu que crec que Buenafuente ataca a twitter i tot el que enganxa per davant gratuïtament i amb un cert punt d’hipocresia que fa que les seves paraules quedin febles de força. Les critiques s’han de saber portar i crec jo que amb tants anys d’experiència com té que arribin ara són un senyal que fins ara tot ha sigut una feina excelsa, però donar-hi l’esquena d’aquesta manera i més amb un atac frontal d’aquesta mena no és la millor manera d’aprendre’n. Demanar llibertat d’expressió i no escoltar és carrincló i poc 2.0. Renovar-se, quedar-se apartat o morir.

Enllaç al tweet