Fer un Pink Floyd

La música com a catalitzadora d'emocions és un concepte que no se li escapa a ningú. Tothom ha plorat amb l'Everybody Hurts de REM, tothom hem follat amb Marvin Gaye i tothom ha fumat un porro amb Bob Marley de fons.

Però què passa quan el teu camell de confiança és lluny i vols relaxar-te? La meva recomanació sense cap mena de dubte és Pink Floyd.

Collage amb les portades dels àlbums de Pink Floyd, si us hi fixeu bé podreu
veure més d'una que segur que ja heu vist amb anterioritat.

Per a qui no ho sàpiga Pink Floyd són, per a dir-ho d'alguna manera, el grup que va iniciar un canvi de paradigma a la història del rock afegint instruments i efectes electrònics a les seves cançons creant el que vindria a ser com rock psicodèlic o progressiu (si em pregunteu d'on surten aquests noms no ho sé però el tio que els va inventar va dir que tota la música semblant a aquesta es diria així i jo no sóc ningú per a qüestionar-ho). Dir els noms dels components d'un grup musical és de pedants i és odiablement comparable al paio que et parlava dels actors d'una sèrie com si haguessis de saber que Kit Harrington és Jon Nieve o que Francesc Lucchetti és el pederasta de La Riera però no pots parlar de Pink Floyd sense anomenar a Roger Waters i Syd Barret. El primer per ser un dels millors baixistes que ha parit la mare naturalesa i el segon per ser un addicte total a l'LSD, fet que va fer que el xutessin de la banda quan no s'aguantava els pets dalt d'un escenari durant poc més de mig concert i que va ser font d'inspiració de Roger Waters per a crear les cançons més famoses de la banda.

La banda el 1968, en aquest moment Syd Barret ja deuria estar
a un apartament de Londres fent el Trainspotting

Per als qui vulguin grups similars per a prendre com a referència he de dir que hi ha moltes cançons que et poden recordar a Genesis, Led Zeppelin o SuperTramp a més de servir com a inspiració, clarament, a grups com Dream Theatre. En el terreny nacional diuen que Pau Riba és un artista que també beu del rock progressiu i psicodèlic però tampoc ho veig tant tant clar.

Com deia, Pink Floyd té un efecte ele-ese-dià a la seva música que t'ajuda a agilipollar-te i a viatjar de forma espiritual (frase de fumat que havia de ficar si o si) pels racons més acolorits del teu cervell. Amb el Dark Side of the Moon (per a molts el millor àlbum del grup) he aconseguit fer passar el temps d'una forma brutal sense gairebé ni adonar-me'n mentre l'escoltava.

Com a conclusió he de dir que Pink Floyd és molt més barat i sa pel cos que baixar al Raval a comprar mandanga al carrer de les Mosques i no és tant nociu per a les oïdes com l'I-dozer.

I com que parlar de música sense escoltar-la és una absurditat us penjo una mena de top-list personal amb exemples de les que per a mi són les millors cançons del grup. Gaudiu-les!!

How I wish You were here - Si la teva novia està d'Erasmus, viatge o lluny de tu i li "dediques" aquesta cançó rebràs als pocs minuts pel gmail una videotrucada d'ella agraint-te de la forma més picant possible aquest bonic detall. Garantit!

The Great Gig in the Sky - Si l'anterior cançó estava pensada d'alguna manera com a "mulla-calces" aquesta és clarament la cançó que hauries de posar un cop tens tots els plats a taula. També hi ha vídeo amb el making off d'aquesta petita obra mestra.

Comfortably Numb - Aquí es pot veure una mica la vessant psicodèlica que comentava. Durant tota la cançó podem sentir els solos de guitarra que l'han fet una de les més famoses del grup. Prou bona pels moments de relax que deia.

Another Brick In The Wall - I ja per acabar i abans no em faci més pesat encara tanco amb la cançó que crec que és la més famosa del grup i que més haurà sentit la gent fins i tot desconeixent a qui pertany. Aquest tema compta amb un cor infantil encara més mític que el de We Are The Children que posa els pèls de punta. La història de The Wall clarament parla d'una societat grisa i quadriculada que es basa en un sistema que ens fa a tots iguals per a encaixar en un mur prefabricat. Vol ser una mica l'espurna per a iniciar una revolta anti sistema. Malauradament la cançó és de fa més de 30 anys i aquí seguim, igual que llavors (pam! missatge reflexiu del dia). Mítica!!